Poc abans de Nadal, els bancs es van trobar amb “l’ara et toca a tu”. El Banc Central Europeu (BCE) ha ofert un marc creditici completament nou: la gegantesca suma de gairebé mig bilió d’euros, a tres anys i un interès tan baix –un 1%, l’actual tipus d’interès oficial del banc central–, que sembla tret d’un conte de fades. I els clients se serveixen àvids, entre altres coses perquè el BCE accepta pràcticament tots els emprèstits dels països de l’eurozona com garanties. Els negocis bancaris són fluids, però això ajuda poc. El comerç interbancari segueix estancant-se perquè els bancs no es fien els uns dels altres mentre avancen per aquest camí, així que no pot parlar-se d’un boom en els crèdits d’inversió.
On van anar els diners? Alguns bancs han comprat bons públics, Espanya i Itàlia poden col·locar amb èxit els seus títols de deute de dos a cinc anys, però la majoria de bancs volen posar els seus diners immediatament en les caixes fortes del BCE. I aquestes caixes fortes desborden: més de 450 mil milions d’euros descansen ja en elles. Els bancs neden en diners i són, com sempre, histèrics creditors de l’estat. Pot veure’s com si hagués estat favorable per al BCE comprar bons públics dels països que travessen problemes econòmics i embutxacar-se amb això els interessos. Però el govern alemany ho rebutja, perquè un procediment així suposadament soscava la disciplina pressupostària.
Amb l’antic President del BCE, Jean-Claude Trichet, es van comprar obertament en els mercats secundaris bons sobirans per un valor total de 300 mil milions d’euros. Amb el seu successor, Mario Draghi, succeïx tot el contrari: als bancs privats se’ls injecta diners barats perquè segueixin comprant els bons del tresor dels països de la zona euro, refinançant-los i enriquint-se en el procés. Per desgràcia el BCE perd així diners i influència. D’adquirir directament els bons, dels interessos es beneficiarien els països membres. Una venda així, o crèdits directes del BCE a països com Grècia, Portugal o Espanya, podrien a més estar vinculats a una demanda, completament raonable, d’impulsar una reestructuració de les febles economies del sud en lloc de receptar-los un estalvi a qualsevol preu.
Per desgràcia el govern de Merkel bloqueja aquesta opció a causa de una barreja d’ignorància i d’arrogància. En comptes d’uns eurobonos relativament barats, en comptes d’una venda relativament eficaç de bons dels països en crisis, en comptes de crèdits efectius dels bancs centrals (tant dóna si del BCE o d’un dels bancs revaloritzats per les mesures de rescat), es prenen desviaments i camins ocults. Per què? No per a altra cosa que per a rescatar als bancs europeus, que en el 2012 s’enfrontaran a una exigència de refinançament tan elevada com la que tenen com els països en crisis de la zona euro.
Els cínics observaran que els alemanys poden permetre’s perdre diners amb aquesta crisi financera. Al cap i a la fi s’han aprofitat fins a la data com pocs de l’erosió de l’euro, i no en poca mesura. És més: com més es demori una solució a la crisi, tant millor per al fisc alemany. Wolfgang Schäuble pot endeutar-se tan barat com cap altre ministre de Finances abans d’ell va poder fer-lo: els últims bons de l’estat alemany al desembre i gener es van vendre a 3’8 i 1’8 vegades el seu valor respectivament. Els inversors prenen de grat els bons federals i fins i tot es permeten beneficis negatius només per a poder prestar diners a l’estat alemany. El govern federal s’estalvia així un mes després d’un altre milers de milions en impostos.
No cal oblidar que com més i durant més temps decaigui el valor de l’euro, millor per a les exportacions alemanyes. L’estat alemany guanya a més milers de milions amb els crèdits del rescat a Grècia, Irlanda i Portugal. I amb tot, molts alemanys creuen encara que són els mestres pagadors de la crisi i segueixen al seu govern, que agitant l’etern fantasma de la inflació intenta evitar que el BCE jugui en la crisi el seu paper de banc de crèdit d’últim recurs.
De fet, aquest banc central s’ha allunyat des de maig de 2010 de forma creixent del model del Bundesbank a partir del com es va construir. La sagrada estabilitat de preus ja no governa en solitari, però el canvi cap a una política monetària i de deute pragmàtic i a la mesura de la situació de la crisi a Europa encara no s’ha aconseguit, atès que s’arrossega a tots els altres als antediluvians conceptes de disciplina pressupostària i d’estalvi i amb això es perllonga la crisi. A pesar de tota la marea de diners, el discurs en la zona euro no pot ser el de la inflació, doncs la taxa d’inflació fins i tot descendeix mentre l’atur segueixi sent elevat i els països de la zona euro extremin la seva política d’estalvi i enfonsin la despesa social. Com més condueixi el govern federal als seus socis de la Unió Europea a la recessió amb els seus dogmes d’estalvi, menor serà el risc d’inflació.
Nedem en diners i no avancem ni un només pas. Al contrari, la dansa dels mercats continua, doncs fins a abril han de refinançar-se els bons públics d’Espanya, Itàlia i, no en últim lloc, França amb centenars de milers de milions d’euros en joc. La política monetària del BCE, en principi expansiva, és conduïda amb la ideologia d’estalvi per un camí extraviat, tan equivocat com car, del qual s’aprofiten uns quants centenars de bancs. I, al mateix temps, és contrarestada per una política fiscal en extrem restrictiva.
* Michael R. Krätke, membre del Consell Editorial de SINPERMISO, és professor de política econòmica i dret fiscal en la Universitat de Ámsterdam, investigador associat a l’Institut Internacional d’Història Social d’aquesta mateixa ciutat i catedràtic d’economia política i director de l’Institut d’Estudis Superiors de la Universitat de Lancaster en el Regne Unit. Traducció per a www.sinpermiso.info: Àngel Ferrero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada