dimarts, 31 de gener del 2012
dilluns, 30 de gener del 2012
¿Por qué no estalla este país con 5.273.600 parados?
diumenge, 29 de gener del 2012
Milers de persones es manifesten en contra de les retallades al sector públic
dissabte, 28 de gener del 2012
“Lluny de fer baixar Collserola a la ciutat, faran que succeeixi a l’inrevés”
Amb les “16 portes”, l’Ajuntament vol promoure Collserola com a espai de lleure. Què en penses?

divendres, 27 de gener del 2012
Quedem per la Manifestació de demà, dissabte 28 de gener
TOTHOM AL CARRER
Demà 28 de gener participarem a la manifestació:
"No a la dictadura financera, aturem les retallades"
convocada pel Fòrum Social Català.
Els companys/es de Parcs i Jardins hem quedat a les 17 hores a les portes del Banc d'Espanya a la plaça Catalunya/Portal de l’Àngel.
Porteu-vos roba identificativa de Parcs.
dijous, 26 de gener del 2012
Manifestació a Barcelona el 28 de gener convocada pel FSCat: "No a la dictadura financera. Aturem les retallades!"
dimecres, 25 de gener del 2012
dimarts, 24 de gener del 2012
Video Ruta Biófila 2011
dilluns, 23 de gener del 2012
UE: La disciplina pressupostària, un excel·lent negoci per als bancs
Poc abans de Nadal, els bancs es van trobar amb “l’ara et toca a tu”. El Banc Central Europeu (BCE) ha ofert un marc creditici completament nou: la gegantesca suma de gairebé mig bilió d’euros, a tres anys i un interès tan baix –un 1%, l’actual tipus d’interès oficial del banc central–, que sembla tret d’un conte de fades. I els clients se serveixen àvids, entre altres coses perquè el BCE accepta pràcticament tots els emprèstits dels països de l’eurozona com garanties. Els negocis bancaris són fluids, però això ajuda poc. El comerç interbancari segueix estancant-se perquè els bancs no es fien els uns dels altres mentre avancen per aquest camí, així que no pot parlar-se d’un boom en els crèdits d’inversió.
On van anar els diners? Alguns bancs han comprat bons públics, Espanya i Itàlia poden col·locar amb èxit els seus títols de deute de dos a cinc anys, però la majoria de bancs volen posar els seus diners immediatament en les caixes fortes del BCE. I aquestes caixes fortes desborden: més de 450 mil milions d’euros descansen ja en elles. Els bancs neden en diners i són, com sempre, histèrics creditors de l’estat. Pot veure’s com si hagués estat favorable per al BCE comprar bons públics dels països que travessen problemes econòmics i embutxacar-se amb això els interessos. Però el govern alemany ho rebutja, perquè un procediment així suposadament soscava la disciplina pressupostària.
Amb l’antic President del BCE, Jean-Claude Trichet, es van comprar obertament en els mercats secundaris bons sobirans per un valor total de 300 mil milions d’euros. Amb el seu successor, Mario Draghi, succeïx tot el contrari: als bancs privats se’ls injecta diners barats perquè segueixin comprant els bons del tresor dels països de la zona euro, refinançant-los i enriquint-se en el procés. Per desgràcia el BCE perd així diners i influència. D’adquirir directament els bons, dels interessos es beneficiarien els països membres. Una venda així, o crèdits directes del BCE a països com Grècia, Portugal o Espanya, podrien a més estar vinculats a una demanda, completament raonable, d’impulsar una reestructuració de les febles economies del sud en lloc de receptar-los un estalvi a qualsevol preu.
Per desgràcia el govern de Merkel bloqueja aquesta opció a causa de una barreja d’ignorància i d’arrogància. En comptes d’uns eurobonos relativament barats, en comptes d’una venda relativament eficaç de bons dels països en crisis, en comptes de crèdits efectius dels bancs centrals (tant dóna si del BCE o d’un dels bancs revaloritzats per les mesures de rescat), es prenen desviaments i camins ocults. Per què? No per a altra cosa que per a rescatar als bancs europeus, que en el 2012 s’enfrontaran a una exigència de refinançament tan elevada com la que tenen com els països en crisis de la zona euro.
Els cínics observaran que els alemanys poden permetre’s perdre diners amb aquesta crisi financera. Al cap i a la fi s’han aprofitat fins a la data com pocs de l’erosió de l’euro, i no en poca mesura. És més: com més es demori una solució a la crisi, tant millor per al fisc alemany. Wolfgang Schäuble pot endeutar-se tan barat com cap altre ministre de Finances abans d’ell va poder fer-lo: els últims bons de l’estat alemany al desembre i gener es van vendre a 3’8 i 1’8 vegades el seu valor respectivament. Els inversors prenen de grat els bons federals i fins i tot es permeten beneficis negatius només per a poder prestar diners a l’estat alemany. El govern federal s’estalvia així un mes després d’un altre milers de milions en impostos.
No cal oblidar que com més i durant més temps decaigui el valor de l’euro, millor per a les exportacions alemanyes. L’estat alemany guanya a més milers de milions amb els crèdits del rescat a Grècia, Irlanda i Portugal. I amb tot, molts alemanys creuen encara que són els mestres pagadors de la crisi i segueixen al seu govern, que agitant l’etern fantasma de la inflació intenta evitar que el BCE jugui en la crisi el seu paper de banc de crèdit d’últim recurs.
De fet, aquest banc central s’ha allunyat des de maig de 2010 de forma creixent del model del Bundesbank a partir del com es va construir. La sagrada estabilitat de preus ja no governa en solitari, però el canvi cap a una política monetària i de deute pragmàtic i a la mesura de la situació de la crisi a Europa encara no s’ha aconseguit, atès que s’arrossega a tots els altres als antediluvians conceptes de disciplina pressupostària i d’estalvi i amb això es perllonga la crisi. A pesar de tota la marea de diners, el discurs en la zona euro no pot ser el de la inflació, doncs la taxa d’inflació fins i tot descendeix mentre l’atur segueixi sent elevat i els països de la zona euro extremin la seva política d’estalvi i enfonsin la despesa social. Com més condueixi el govern federal als seus socis de la Unió Europea a la recessió amb els seus dogmes d’estalvi, menor serà el risc d’inflació.
Nedem en diners i no avancem ni un només pas. Al contrari, la dansa dels mercats continua, doncs fins a abril han de refinançar-se els bons públics d’Espanya, Itàlia i, no en últim lloc, França amb centenars de milers de milions d’euros en joc. La política monetària del BCE, en principi expansiva, és conduïda amb la ideologia d’estalvi per un camí extraviat, tan equivocat com car, del qual s’aprofiten uns quants centenars de bancs. I, al mateix temps, és contrarestada per una política fiscal en extrem restrictiva.
* Michael R. Krätke, membre del Consell Editorial de SINPERMISO, és professor de política econòmica i dret fiscal en la Universitat de Ámsterdam, investigador associat a l’Institut Internacional d’Història Social d’aquesta mateixa ciutat i catedràtic d’economia política i director de l’Institut d’Estudis Superiors de la Universitat de Lancaster en el Regne Unit. Traducció per a www.sinpermiso.info: Àngel Ferrero
diumenge, 22 de gener del 2012
¿Nos gobiernan enfermos mentales?
Francisco Rubiales
El político y psiquiatra David Owen, que fue ministro de Sanidad y de Exteriores británico, afirma que sí, que muchos de los que hoy nos gobiernan son peligrosos enfermos mentales. La enfermedad explicaría muchos de lo que al pueblo le resulta inexplicable, incluyendo las mentiras, los fracasos y las medidas contra el ciudadano, la Justicia y la razón que se están adoptando frente a la crisis.
- El director general de Trabajo de la Junta de Andalucia se gastaba 900.000 euros, provenientes del dinero para luchar contra el desempleo en cocaina y en copas.
- La saqueada CCM concedió un crédito de 50 millones a un narcotraficante para que sus envios recalaran en el aeropuerto de Ciudad Real.
- El hijo del Presidente de la Junta de Andalucia, acusado por la Policia de formar parte de una red de blanqueo de dinero y cohecho a cambio de contratos en la Junta de Papá.
- La familia Botín ocultaba en Suiza unos 2.000 millones de euros evadidos al fisco español.
- El ex-ministro Pepiño recibió en mano cerca de 3 millones de euros en un maletin de la trama de su primo a cambio de contratos.