El president de Justícia i Pau i doctor en Ciències Econòmiques analitza a 'Diguem prou! Indignació i respostes a un sistema malalt' les causes que han desembocat en la crisi mundial. L'obra denuncia les obscures maniobres del poder i detalla quins són els instruments que tenen a les seves mans aquells ciutadans que vulguin desvincular-se del sistema.
Arcadi Oliveres és contundent i no dubta a afirmar que el sistema capitalista neoliberal està totalment esgotat i que “és enormement injust”. Si fins fa poc es demostrava en les relacions nord-sud, ara la crisi ha traslladat aquest fenomen al món desenvolupat. Així, segons Oliveres, està demostrat que “aquest sistema no val ni al tercer món ni aquí” i que, per tant, “cal canviar-lo”.
El text també posa llum sobre conceptes que sovint poden induir a l’equívoc, com el de dèficit públic. La necessitat de reduir-lo ha estat un dels arguments més defensats per justificar les retallades socials. Però Oliveres afirma que hi ha altres maneres de controlar-lo, ja sigui augmentant els ingressos o reduint altres despeses. Pel que fa a l’augment d’ingressos, per exemple, apunta a la reintroducció d’impostos com el de patrimoni o de successions o agumentar les franges altes de l’impost sobre la renda i, pel que fa a les despeses, reduir-ne la corresponent a la partida militar.
Afegeix que bona part del dèficit públic es deu a l’assumpció per part del Govern de deutes privats bancaris o d’altres emrpeses i que, de fet, si Espanya comptabilitzés únicament com a dèficit públic allò referent a prestacions socials o infrastructures, que és allò referent a les despeses pròpies de l’Estat, seria un dels països més ben situats d’Europa pel que fa a l’endeutament. Així, el dèficit públic, l’hem vist “augmentat per tot aquest ajut indegut a bancs que no es mereixien que els donessin aquests diners”.
Oliveres situa les causes d’aquesta situació en el que anomena “sistema de portes giratòries” i que facilita el trànsit entre la política, la banca i el món empresarial. Un exemple del que l’autor qualifica “d’actitud indecent” és el de Rodrigo Rato, exministre d’Economia del Govern Aznar i exdirector del Fons Monetari Internacional, que, amb la informació privilegiada obtinguda en aquests càrrecs, no va dubtar a ser president de l’actual Bankia. Felipe González, José María Aznar o Helena Salgado són altres exemples inclosos en el llibre.
Un altre dels aspectes directament relacionats i que Oliveres analitza en aquesta obra és el frau fiscal, que a l’Estat espanyol es quantifica en 80.000 milions d’euros a l’any. Això significa que recaptant el frau es podrien, per exemple, pujar un 60 % les pensions. Oliveres afirma que “el Govern espanyol protegeix les grans fortunes. En aquest sentit, apunta al funcionament de les SICAV, societats d’inversions de capital variable. Emilio Botín o Amancio Ortega són alguns dels noms que operen a través d’aquestes societats, que reben una fiscalitat de l’1% dels rendiments enfront del 20-30% que es veuen obligats a pagar bona part dels ciutadans.
Per a tots aquells qui vulguin mostrar el seu desacord amb aquests mecanismes, el llibre ofereix alguns consells pràctics. Per exemple, treballar amb bancs ètics que no especulen ni inverteixen en armes. Recomana també evitar els fons de pensions, ja que “pot passar que un es manifesti contra la guerra de l’Iraq i amb els seus diners s’estigui finançant l’armament de la guerra”. D’altra banda, aposta per un consum responsable i un sistema laboral vinculat a les cooperatives, en què ”empreasi i treballador són el mateix”. Per últim, Oliveres creu que “a la llarga hem de perdre la por” i considerar la desobediència civil, ja que “la societat sempre ha avançat gràcies als compromisos personals i aquest és un dels que podem prendre”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada