divendres, 30 de desembre del 2011
Privilegios de funcionario
dijous, 29 de desembre del 2011
Dibuix d'Alfons López sobre la privatització de Parcs i Jardins

Después de intentar privatizar el personal de Parques y Jardines, se sospecha que el Ayuntamiento de Barcelona también piensa privatizar los parques y los jardines.
El Parque de la Ciutadella ahora.
El Parque de la Ciutadella después de ser vendida a una multinacional japonesa de palillos.
-¡Coño!
Dibuix d'Alfons López publicat al diari Público el 28 de desembre de 2011
dimecres, 28 de desembre del 2011
dimarts, 27 de desembre del 2011
Revelado el secreto mejor guardado del nuevo Gobierno: el Proyecto del temido Decreto-Ley
divendres, 23 de desembre del 2011
dijous, 22 de desembre del 2011
Crida
dimecres, 21 de desembre del 2011
L'Ajuntament estudia privatitzar Parcs i Jardins
El nou Govern de Barcelona va encarregar a una consultora privada que elaborés un informe per saber quin és el millor camí per privatitzar Parcs i Jardins. El resultat de l'informe (que aconsella la subrogació de cop) va anar a parar de manera anònima a les mans dels treballadors que dos dies abans ja havien denunciat que estaven preocupats perquè s'ensumaven una privatització. Amb l'informe sobre la taula, els treballadors han passat d'estar preocupats a estar indignats i ja preparen mobilitzacions. Divendres tenen assemblea.
Proposta d'estratègia
dimarts, 20 de desembre del 2011
dilluns, 19 de desembre del 2011
divendres, 16 de desembre del 2011
dijous, 15 de desembre del 2011
¡¡ALERTA!! INCENDIARIO INFORME “SECRETO” SOBRE LA CONTINUIDAD DEL INSTITUTO
dimecres, 14 de desembre del 2011
Manifest en defensa del patrimoni verd de la ciutat
dimarts, 13 de desembre del 2011
dilluns, 12 de desembre del 2011
El cop d’estat de Goldman Sachs a Europa
La situació político-econòmica a Europa és ja insostenible. Assistim impassibles al traspàs de poders a Itàlia i Grècia. Els mitjans de comunicació passen de puntetes sobre el fons de l’assumpte, i independentment de l’antipatia que els seus dirigent despertaven en amplis sectors de la població, en la pràctica aquest canvi suposa reemplaçar als "democràticament" triats per uns altres, els anomenats "tecnòcrates", que ni van ser triats pel poble, ni els resulten si més no familiars.
Si el sistema democràtic actual es trobava ja de per si mateix en un estat deplorable, i a pesar que es presumeixi que totes les garanties parlamentàries han estat respectades, això constitueix tècnicament un cop d’estat encobert en el qual els beneficiaris són els mercats i les seves estratègies especulatives salvatges.
Ho desgrano, perquè quedi clar:
Sabeu qui són Lucas Papademos (actual dirigent grec després de la dimissió de Papandreu) i Mariano Monti (ara al capdavant del govern italià)?
Sabeu qui és Mario Draghi (actual president del Banc Central Europeu)?
Sabeu el que és Goldman Sachs?
Us ho explico:
Goldman Sachs: és un dels majors bancs d’inversió mundial i co-responsable directe, junta a altres entitats com l’agència de qualificació Moody’s, de la crisi actual, i un dels seus majors beneficiaris. Només a manera de pinzellada, en 2007 van guanyar 4 mil milions de dòlars en operacions que van desembocar en el desastre actual. Com ho van fer? Van animar als inversors a invertir en productes sub-prime que sabien que eren productes escombraries, i al mateix temps es van dedicar a "apostar" en borsa pel fracàs dels mateixos. Això és solament la punta de l’iceberg, i està molt documentat, podeu investigar-lo. Mentre llegiu aquest escrit s’estan folrant a força d’especulació sobre els deutes sobirans.
Lucas Papademos: Actual primer ministre grec, després de la dimissió Papandreu. No triat pel poble. Ex-governador del Banc de la Reserva Federal de Boston entre 1993 i 1994. Vicepresident del Banc Central Europeu de 2002 a 2010. Membre de la Comissió Trilateral des de 1998, fundada per Rockefeller, lobby neo-liberal (es dediquen a comprar polítics a canvi de subornar-los). Ex-Governador del Banc de Central Grècia entre 1994 i 2002. Va falsejar els comptes de dèficit públic del país amb l’ajuda activa de Goldman Sachs, el que va conduir en gran part i l’actual crisi que sofreix el país.
Mariano Monti: Actual primer ministre d’Itàlia després de la dimissió de Berlusconi. No triat pel poble. Exdirector europeu de la Comissió Trilateral abans esmentada. Ex-membre de l’equip directiu del grup Bilderberg. Assessor de Goldman Sachs durant el període que aquesta va ajudar a ocultar el dèficit del govern grec.
Mario Draghi: Actual president del Banc Central Europeu en substitució de Jean-Claude Trichet. Exdirector executiu del Banc Mundial entre 1985 i 1990. Vicepresident per Europa de Goldman Sachs entre 2002 i 2006, període que es va realitzar el falsejament abans esmentat.
Bé, quina casualitat, tots de la mà de Goldman Sachs. Els que van crear la crisi es presenten ara com l’única opció viable per a sortir de la mateixa, en el que la premsa nord-americana està començant a anomenar "El govern de Goldman Sachs a Europa". Es tendeix a voler fer-nos pensar que la crisi ha estat una espècie de relliscada, però la realitat apunta que darrere d’ella hi ha una voluntat perfectament orquestrada si es fes amb el poder directe en el nostre continent, en una maniobra sense precedents en l’Europa del segle XXI.
L’estratègia dels grans bancs d’inversió i agències de qualificació és una variant d’altres portades a terme anteriorment en altres continents, es ve desenvolupant des de l’inici de la crisi i està des del meu punt de vista està sent la següent:
1. Enfonsem als països mitjançant l’especulació en borsa/mercat. Els tornem bojos de por al que diran els mercats, que nosaltres controlem, cada dia.
2. Els obliguem a recórrer a préstecs per a mantenir-los en Status Quo, o "salvar-los". Aquests préstecs estan estrictament calculats perquè els països no els puguin pagar, com és el cas de Grècia que no podria haver cobert el seu deute ni encara que el seu govern vengués el país sencer, i no és cap metàfora, és matemàtica.
3. Exigim retallades socials i privatitzacions en detriment dels ciutadans, sota l’amenaça que si els governs no els porten a terme, els inversors es retiraran de por de no poder recuperar els diners invertits en el deute d’aquests països i altres inversions.
4. Es crea un altíssim nivell de descontentament social, propici perquè el poble, ja atemorit, accepti qualsevol cosa amb la condició de sortir de la situació, fent caure als governs de tota Europa.
5. Col·loquem als nostres homes on millor convingui.
Si us sembla ciència ficció, informeu-vos: aquest tipus d’estratègies estan perfectament documentades i s’han vingut utilitzant amb diferents variants en els segles XX i XXI en altres països, notablement a Lltinoamèrica per part dels EEUU quan es dedicaven, i se segueixen dedicant en la mesura que poden, a asfixiar econòmicament mitjançant el deute exterior per exemple a països d’Amèrica Central, per a crear descontentament social i aprofitar-ho per a col·locar a dirigents afins als seus interessos.
Ara això està passant a Europa, i ja no és que ho faci EEUU, sinó que ho fa la indústria financera internacional. I el que està ocorrent sota la mirada impotent i/o còmplice dels nostres governs és el major robatori mai realitzat en la història de la humanitat i a escala planetària, són cops d’estat, i violacions flagrants de la sobirania dels estats i els seus pobles. És molt fàcil informar-vos a internet. Digueu als vostres amics, feu córrer la informació a qualsevol que pugui estar interessat. Se’ns estan menjant vius… La gent ha de saber-ho.
Area Libertaria – Col·lectiu Llibertari de Sant Boi
diumenge, 11 de desembre del 2011
Lo que está pasando con la UE, en palabras simples
dissabte, 10 de desembre del 2011
dijous, 8 de desembre del 2011
Aturem l'Audiència, 13 i 14 desembre

Totes recordem aquell dia. Milers de persones sortint al carrer per protestar en la mateixa cara dels polítics contra les seves retallades socials. Aquell dia vam passar de la indignació a la acció i ens van témer. Així que com a càstig, quatre mesos després 20 persones van ser detingudes i citades per declarar a Madrid per ordre del jutge de l'Audiència Nacional com a conseqüència d'aquells fets.
Però nosaltres no ens callem davant els seus càstigs, de manera que el 14 de desembre tenim l'oportunitat de cridar ben alt i ben clar que JO TAMBÉ ERA AL PARLAMENT i que, si cal, ho tornarem a fer, per tornar a dir-los de nou a la seva cara que no aprovem les seves retallades socials, que no els volem i que no els necessitem.
El 14 de desembre tenim l'oportunitat de demostrar un altre cop la nostra solidaritat amb les companyes detingudes pels fets del Parlament i no només amb elles, sinó amb tota la gent que està patint la repressió per portar a la pràctica les seves idees, ja sigui parant desnonaments o ocupant habitatges pels desnonats, tallant carrers o fent acampades a les places, ocupant hospitals o fent protestes laborals...
Ens sobren els motius per prendre el carrer un cop més.
13 de desembre 19:30h.
Pl. Catalunya
Manifestació en solidaritat amb els encausats del Parlament i contra la repressió al moviment 15M
14 de desembre 07:30h.
Arc de Triomf
Aturem l'Audiència Provincial de Barcelona
Perquè ja hem passat de la indignació a l'acció. Perquè juntes ho podem tot!
dimecres, 7 de desembre del 2011
dilluns, 5 de desembre del 2011
diumenge, 4 de desembre del 2011
La gran regresión
Está claro que no existe, en el seno de la Unión Europea (UE), ninguna voluntad política de plantarle cara a los mercados y resolver la crisis. Hasta ahora se había atribuido la lamentable actuación de los dirigentes europeos a su desmesurada incompetencia. Pero esta explicación (justa) no basta, sobre todo después de los recientes “golpes de Estado financieros” que han puesto fin, en Grecia y en Italia, a cierta concepción de la democracia. Es obvio que no se trata sólo de mediocridad y de incompetencia, sino de complicidad activa con los mercados.
¿A qué llamamos “mercados”? A ese conjunto de bancos de inversión, compañías de seguros, fondos de pensión y fondos especulativos (hedge funds) que compran y venden esencialmente cuatro tipos de activos: divisas, acciones, bonos de los Estados y productos derivados.
Para tener una idea de su colosal fuerza basta comparar dos cifras: cada año, la economía real (empresas de bienes y de servicios) crea, en todo el mundo, una riqueza (PIB) estimada en unos 45 billones (1) de euros. Mientras que, en el mismo tiempo, a escala planetaria, en la esfera financiera, los “mercados” mueven capitales por un valor de 3.450 billones de euros. O sea, setenta y cinco veces lo que produce la economía real...
Consecuencia: ninguna economía nacional, por poderosa que sea (Italia es la octava economía mundial), puede resistir los asaltos de los mercados cuando éstos deciden atacarla de forma coordinada, como lo están haciendo desde hace más de un año contra los países europeos despectivamente calificados de PIIGS (cerdos, en inglés): Portugal, Irlanda, Italia, Grecia y España.
Lo peor es que, contrariamente a lo que podría pensarse, esos “mercados” no son únicamente fuerzas exóticas venidas de algún horizonte lejano a agredir nuestras gentiles economías locales. No. En su mayoría, los “atacantes” son nuestros propios bancos europeos (esos mismos que, con nuestro dinero, los Estados de la UE salvaron en 2008). Para decirlo de otra manera, no son sólo fondos estadounidenses, chinos, japoneses o árabes los que están atacando masivamente a algunos países de la zona euro.
Se trata, esencialmente, de una agresión desde dentro, venida del interior. Dirigida por los propios bancos europeos, las compañías europeas de seguros, los fondos especulativos europeos, los fondos europeos de pensiones, los establecimientos financieros europeos que administran los ahorros de los europeos. Ellos son quienes poseen la parte principal de la deuda soberana europea (2). Y quienes, para defender –en teoría– los intereses de sus clientes, especulan y hacen aumentar los tipos de interés que pagan los Estados por endeudarse, hasta llevar a varios de éstos (Irlanda, Portugal, Grecia) al borde de la quiebra. Con el consiguiente castigo para los ciudadanos que deben soportar las medidas de austeridad y los brutales ajustes decididos por los gobiernos europeos para calmar a los “mercados” buitres, o sea a sus propios bancos...
Estos establecimientos, por lo demás, consiguen fácilmente dinero del Banco Central Europeo al 1,25% de interés, y se lo prestan a países como, por ejemplo, España o Italia, al 6,5%... De ahí la importancia desmesurada y escandalosa de las tres grandes agencias de calificación (Fitch Ratings, Moody’s y Standard & Poor’s) pues de la nota de confianza que atribuyen a un país (3) depende el tipo de interés que pagará éste por obtener un crédito de los mercados. Cuanto más baja la nota, más alto el tipo de interés.
Estas agencias no sólo suelen equivocarse, en particular en su opinión sobre las subprimes que dieron origen a la crisis actual, sino que, en un contexto como el de hoy, representan un papel execrable y perverso. Como es obvio que todo plan de austeridad, de recortes y ajustes en el seno de la zona euro se traducirá en una caída del índice de crecimiento, las agencias de calificación se basan en ello para degradar la nota del país. Consecuencia: éste deberá dedicar más dinero al pago de su deuda. Dinero que tendrá que obtener recortando aún más sus presupuestos. Con lo cual la actividad económica se reducirá inevitablemente así como las perspectivas de crecimiento. Y entonces, de nuevo, las agencias degradarán su nota...
Este infernal ciclo de “economía de guerra” explica por qué la situación de Grecia se ha ido degradando tan drásticamente a medida que su gobierno multiplicaba los recortes e imponía una férrea austeridad. De nada ha servido el sacrificio de los ciudadanos. La deuda de Grecia ha bajado al nivel de los bonos basura.
De ese modo los mercados han obtenido lo que querían: que sus propios representantes accedan directamente al poder sin tener que someterse a elecciones. Tanto Lucas Papademos, primer ministro de Grecia, como Mario Monti, Presidente del Consejo de Italia, son banqueros. Los dos, de una manera u otra, han trabajado para el banco estadounidense Goldman Sachs, especializado en colocar hombres suyos en los puestos de poder (4). Ambos son asimismo miembros de la Comisión Trilateral.
Estos tecnócratas deberán imponer, cueste lo que cueste socialmente, en el marco de una “democracia limitada”, las medidas (más privatizaciones, más recortes, más sacrificios) que los mercados exigen. Y que algunos dirigentes políticos no se han atrevido a tomar por temor a la impopularidad que ello supone.
La Unión Europea es el último territorio en el mundo en el que la brutalidad del capitalismo es ponderada por políticas de protección social. Eso que llamamos Estado de bienestar. Los mercados ya no lo toleran y lo quieren demoler. Esa es la misión estratégica de los tecnócratas que acceden a las riendas del gobierno merced a una nueva forma de toma de poder: el golpe de Estado financiero. Presentado además como compatible con la democracia...
Es poco probable que los tecnócratas de esta “era post-política” consigan resolver la crisis (si su solución fuese técnica, ya se habría resuelto). ¿Qué pasará cuando los ciudadanos europeos constaten que sus sacrificios son vanos y que la recesión se prolonga? ¿Qué niveles de violencia alcanzará la protesta? ¿Cómo se mantendrá el orden en la economía, en las mentes y en las calles? ¿Se establecerá una triple alianza entre el poder económico, el poder mediático y el poder militar? ¿Se convertirán las democracias europeas en “democracias autoritarias”?
(1) Un billón = un millón de millones.
(2) En España, por ejemplo, el 45% de la deuda soberana lo poseen los propios bancos españoles, y los dos tercios del 55% restante, los detentan establecimientos financieros del resto de la Unión Europea. Lo cual significa que el 77% de la deuda española ha sido adquirida por europeos, y que sólo el 23% restante se halla en manos de establecimientos extranjeros a la UE.
(3) La nota más elevada es AAA, que, a finales de noviembre pasado, sólo poseían en el mundo algunos países: Alemania, Australia, Austria, Canadá, Dinamarca, Francia, Finlandia, Países Bajos, Reino Unido, Suecia y Suiza. La nota de Estados Unidos ha sido degradada, en agosto pasado, a AA+. La de España es actualmente AA-, idéntica a la de Japón y China.
(4) En Estados Unidos, Goldman Sachs ya consiguió colocar, por ejemplo, a Robert Rubin como Secretario del Tesoro del Presidente Clinton, y a Henry Paulson en esa misma función en el gabinete de George W. Bush. El nuevo presidente del Banco Central Europeo, Mario Draghi, fue también vicepresidente de Goldman Sachs para Europa de 2002 a 2005.
Ignacio Ramonet | Le Monde Diplomatique
dissabte, 3 de desembre del 2011
Trias inaugura el belén con una protesta laboral
BARCELONA
Xavier Trias vivió ayer por la tarde como alcalde su primera inauguración del belén, un acto que tradicionalmente atrae a la plaza de Sant Jaume a colectivos disconformes con la gestión municipal. Esta vez, fueron empleados de Parques y Jardines los que mostraron al regidor (en la imagen) su rechazo al considerar que este instituto municipal lleva camino de privatizarse.