REFLEXIONS DELS JARDINERS INDIGNATS EN REÇOLZAMENT A LES CUPS

Avui podem canviar el món, aquet món que diuen que s’ha quedat petit ,on poden circular lliurement persones i capital , sobre tot pels que hi tenen capital i mà d’obra, avui es el dia de canviar aquest petit indret, aquest gran país que es diu CATALUNYA

Desde  Indignats creiem fermament, que és l’hora de canviar tot allò que no ens agrada , de canviar les politiques , de canviar la manera de fer-les desde dins del sistema, un sistema en el que no creiem però que patim, mentres tant canviem tot el sistema de baix a dalt i de dalt a baix.

Volem canviar  les politiques d’inversió en Salut, fent d’elles una prioritat per al poble .

Volem canviar les politiques de Educació, un poble ignorant es un poble condemnat a desaparèixer, un poble ignorant es un poble precari, feble, dòcil . 

Volem un país just, entenent la justícia com justícia social , on tothom i càpiga, on tothom tingui la oportunitat de créixer com persona i de aportar a la societat en la seva mesura, on es trobin igualtats de oportunitats per a tothom sense exclusions, perquè creiem que tot això ens portarà Pau a nivell personal i Pau com a societat .

Volem una societat madura, una societat avançada, pot ser una societat utòpica, a banda dels dictats Europeus i Mundials que no tenen mai prou guanys ,prou calers, sempre en volen mes  caigui qui caigui, a qualsevol preu, en una voràgine especuladora que s’endurà tot per davant, sobre tot les persones i d’elles les mes febles en primer lloc. 

No volem que els nostres fills es trobin  aquest món egoista, consumista, irreal que ens imposem, volem un món nou, una nova CATALUNYA amb noves regles, on imperi el sentit comú i el respecte a les persones, al poble, i no als mercats, aquest que no mes volen empobrir més i més als treballadors en la seva angunia, en la seva avarícia de apropiar-se de tot.

Diuen que el sistema democràtic es el menys dolent dels sistemes, nosaltres volem viure en un sistema democràtic de veritat, just, ètic, proporcional i gens dolent per al poble, ni poc ni massa dolent, gens.   

Es per això que demanem el recolzament a les Cups en aquestes properes eleccions, per que un altre món es possible .

Visca la Terra, qui se la estima i qui la treballa.

Saludos y Suerte

#31-O "Jornada de Lluita"

 

Pongan a los banqueros tras las rejas

A los grandes bancos se les ha pillado en un escándalo monumental, ¡amañando las tasas de interés internacionales y estafando así a millones de personas que tienen hipotecas, préstamos, etc! Nosotros iríamos a la cárcel por hacer algo así, ¡pero a Barclays le ha caído sólo una multa que apenas representa una pequeña parte de sus beneficios! La indignación sigue creciendo. Esta es nuestra oportunidad de cambiar las cosas y acabar con el reinado de los bancos sobre nuestras democracias.

El Comisario regulador financiero de la UE, Michel Barnier, se está enfrentando al poderoso lobby de la banca, impulsando una reforma que metería entre rejas a los banqueros por tales fraudes. Si la UE toma la iniciativa, la responsabilidad puede extenderse rápidamente por todo el globo. Pero los bancos están ejerciendo una fuerte presión en su contra, así que necesitamos una ola masiva de poder ciudadano para lograr la aprobación de estas reformas.

 Si conseguimos que un millón de personas apoyen a Barnier en los próximos tres días, le daremos la fuerza que necesita para plantarle cara al lobby banquero e impulsar a los gobiernos a que aprueben la reforma. Firma la petición a la derecha y nuestra petición será entregada en un acto en el que pondremos a banqueros de mentira entre rejas enfrente del Parlamento Europeo.

FIRMA LA PETICIÓN

http://www.avaaz.org/es/bankers_behind_bars_f/?slideshow

Roundup, l’herbicida de Monsanto

Fiesta #CierraBankia.

Ayer la liamos parda. Quedamos por la mañana un grupo de indignados e indignadas hartas ya de todo y nos fuimos a una sucursal de Bankia, una cualquiera. Allí esperamos escondidos hasta que alguien entró a cerrar su cuenta, y entonces hicimos esto que ves en este vídeo. Menudo fiestón. El fiestón #cierraBankia, le llamamos. ¡Por fin algo divertido entre tanto recorte, tanto despido y tanta estafa!

http://youtu.be/NjZwwM-voKU

¿CUÁNTO CUESTA MATAR A UN BANQUERO?

Rodian Romanovich

Como no quiero que algunos piensen que esta reflexión esta politizada, voy a omitir hacer referencias a Dívar y esa cosa llamada CGPJ. Tampoco hablaré sobre el Juez Garzón. Al hablar de justicia justiciera no quiero hacer alusión al imprescindible post de El Teleoperador, llamado "Señoría" (http://elteleoperador.blogspot.com.es/2012/04/senoria.html) que explicaba cómo, a veces, determinadas conductas de Jueces y Fiscales vienen a ser recurrentes frente a determinados colectivos. Si no lo habéis leído, no dejéis de hacerlo.

Quiero presentar unos datos, para que cada cual, desde el prisma ideológico que tenga, valore en qué clase de sociedad vivimos, en qué se está convirtiendo, y qué clase de justicia y bajo qué criterios opera al respecto. Valgan estos ejemplos: 

• Hace unos días se dictó sentencia sobre un asesino. Una madrugada de 2009, por razones desconocidas, un chico de tan solo 20 años apuñaló una veintena de veces a su madre hasta dejarla sin vida. Después, salió a la calle y apuñaló a la primera persona que se cruzó. Finalmente, fue detenido. 19 años de cárcel. http://www.eleconomista.es/legislacion/noticias/3995044/05/12/Condenan-a-19-anos-al-Latin-King-que-mato-a-su-madre-en-Talamanca-de-Jarama.html

• Julio de 2009. Un hombre apuñaló hasta la muerte a una niña de doce años en el barrio de Vallecas. en enero de 2012 fue condenado a 20 años de cárcel.  http://www.madridiario.es/2012/Enero/suceso/sucesos_madrid/212669/condena-homra-asesino-nina-vallecas.html

• En Murcia, un tipo violó y asesinó a una niña de trece años en el año 2001. Fue condenado a 7 años. Tras salir, en 2008 asesinó a una prostituta, y fue condenado a 20 años. Además, le añadieron recientemente otros 12 años por una nueva violación. Total, dos asesinatos y tres violaciones = 39 años. 

• Viajamos a Oslo y a la matanza de Utoya. Breivik, el tarado neonazi, asesina a 77 personas en julio de 2011. El Fiscal le solicita 21 años de prisión, revisables en periodos de cinco años.

¿Por qué cuento esto? Ahora se me entenderá mejor. El pasado 29 de marzo se hizo en España una Huelga General. Durante las protestas en diferentes lugares, se realiza un acto simbólico de protesta frente a la Bolsa de Barcelona. Algunos de los participantes acuden encapuchados. Otros no. Uno de estos actos lo lleva a cabo Laura Gómez, que pertenece al Sindicato CGT. Consiste en quemar una caja de cartón con dinero de mentira dentro. 

El Director de la Bolsa de Barcelona interpone una denuncia. Usando las grabaciones de las cámaras de seguridad, se identifica a Laura. Pasados unos días, se la detiene e ingresa en Prisión Preventiva, algo que se justifica por la posibilidad de reincidencia o fuga. Laura tiene 46 años, un domicilio estable y un empleo estable. 

Pasados 23 días, el Juzgado decreta su puesta en libertad bajo fianza de 6.000 Euros.

En estos días, el Fiscal ha realizado su escrito de acusación. Por los hechos descritos, se le acusa de Desórdenes Públicos, Incendio, Coacciones, Daños y Delito contra los Derechos de los Trabajadores, y se piden 36 AÑOS de cárcel, según ha informado CGT Catalunya (podéis leer la noticia aquí: http://www.llibertat.cat/2012/05/laura-gomez-em-van-detenir-perque-soc-afiliada-a-la-cgt-18053).

Ya sé que algunos de los casos descritos más arriba se refieren a sentencias judiciales y no a escritos de acusación. Tal vez el Juez los rebaje, pero lo único que está garantizado es que no podrán ser más de 36. 

¿Por qué se hace esto? Yo lo tengo claro. Lo que me gustaría es que todas esas respuestas las facilitaran quienes confían en el Gobierno de Catalunya, en su Justicia, en  Felip Puig (un individuo con nombre de cerdito rosa de CLAN TV que parece haber regresado de los años de la Rosa de Foc). Que ellos expliquen por qué quemar un cartón en una jornada de protestas puede ocasionarle a uno 36 años de cárcel en España, mientras que matar a dos personas y violar a tres cuesta 39 años, o matar a tu propia madre cuesta 19 años. 

Por descontado, desde este Blog se transmite todo el apoyo y solidaridad a Laura, y se exige la condena quede en lo que dice el sentido común: NADA.

Con estas medidas algunos consiguen que otros echen cuentas. Por ejemplo, ¿Cuánto cuesta matar a un banquero? La cosa puede ponerse fea.   

http://elblogderaskolnikov.blogspot.com.es/2012/05/la-justicia-justiciera-el-ejemplo-de.html

¿Y CON LOS RELEVISTAS QUE PASA?

Hola Companys/as:

Soy un relevista, es decir, un trabajador con fecha de caducidad ante la actual situación en esta empresa, con el goteo de despidos de relevistas y dada la poca implicación de nosotros mismos en el tema de despidos de compañeros/as, creo que tendríamos que reunirnos los relevistas y ver que medidas de presión podemos hacer para solventar nuestra precaria situación.

Las cosas como son:

Las declaraciones del gerente adjunto de medio ambiente Román LLagostera preocupan, donde dice en la revista Bverda:

Per ultim vull tranquilitzar la plantilla de L´institut.L´equip de govern aposta per un model de paternariat publicoprivat a través del qual s´anirá cedint espais de manteniment a la iniciativa privada a mesura que es vagin jubilan les persones.

Per tant no perilla cap lloc de treball dels que hi ha actualment.

No peligra ningún puesto de los trabajadores fijos (de momento), pero todos aquellos que no estáis en esa situación tenéis/tenemos los días contados, de hecho ya hay  mas de media docena de compañeros en la calle, si hacemos caso de lo que dicen los gerentes adjuntos ó no, lo llevamos claro.

Creo que debemos tomar conciencia de nuestra situación, somos aproximadamente el 10% de la plantilla de verde y eso nos da un peso especifico dentro de la empresa, creo que si somos capaces de ponernos de acuerdo, nos tendrán que escuchar, porque somos los que no tenemos nada que perder (total, mas pronto que tarde estamos en la calle) y si mucho que ganar.

Yo no hice unas oposiciones para que me despidan después del contrato de relevo.

Yo no dejé un trabajo fijo-discontinuo para quedarme en el paro con 50 años.

Yo entré en esta empresa para quedarme (tal como recogía el convenio cuando me incorporé a esta empresa, no es un capricho personal)

No se pueden cambiar las reglas del juego, una vez el jugador está en el campo.

 Deberíamos unirnos todos los/las relevistas para defender nuestro legitimo derecho a un puesto de trabajo interino después del contrato de relevo, no nos pueden despedir así por las buenas y quedarnos tan anchos, ayer les tocó a unos compañeros, mañana seremos el resto.

¿Vamos a esperar a que nos echen uno a uno?

¿Qué piensa el comité?

¿Para cuando una reunión con los relevistas?

Este es un llamamiento a todos los relevistas, pero también se agradece el apoyo de todos los compañeros/as que se quieran sumar.

Saludos y Suerte.

Esto son 8 euros para un jubilado

http://www.meneame.net/story/esto-son-8-euros-jubilado

Desde el suroeste europeo, en memoria de Dimitris Christoulas

ASSI 

El gobierno de Tsolakoglou ha aniquilado toda esperanza para mi supervivencia, que estaba basada en una pensión muy digna que, yo solo, pagué durante 35 años sin ayuda del Estado. Y ya que mi avanzada edad no me permite un modo de responder activamente —aunque si un compañero griego fuera a coger un kalashnikov, yo estaría detrás de él—, no veo otra solución que darle este final digno a mi vida, ya que no me quiero ver buscando en los cubos de basura mis medios de subsistencia. Creo que esa juventud sin ningún futuro se levantará algún día en armas y colgarán a los traidores de este país en la plaza Syntagma, justo como hicieron los italianos con Mussolini en 1945.

Así firmaba su suicidio el miércoles 4 de abril de 2012 Dimitris Christoulas, el jubilado de 77 años que se voló la cabeza frente al parlamento griego en la plaza Syntagma de Atenas, la ‘zona cero’ del terrorismo de estado contra las sociedades del Sur europeo. El suicidio, con las estadísticas griegas a la cabeza, es un fenómeno que ilustra dramáticamente las consecuencias de esta gobernanza criminal sobre la vida y la muerte de sus súbditos. 

Pocos días antes, a 3.000 kilómetros de Atenas, cientos de miles de personas salíamos a la calle para ‘oponernos’ a nuestro propio ‘terrorismo económico’. Algunas, aún felizmente ‘indignadas’, no parecemos necesitar más que nuestra reconfortante indignación para sobrellevar el terror con alegría y bailar al ritmo de los tambores; muchas más, en lento proceso de desencanto y estupor, empezamos a comprender que no se trata de ‘una crisis que deban pagar quienes la crearon’, sino que tal crisis es sólo una catástrofe permanente inducida para sostener la acumulación de riqueza de un puñado de poderosos hijos de puta a costa de las vidas del resto; muchas menos, las que llevábamos años mirando cómo se desangraba el resto del mundo para que nosotras nos comiésemos un langostino de vez en cuando, simplemente comprobamos que los caníbales están rebañando el plato, que ahora vuelven su ansia hacia dentro de las fronteras de un ‘primer mundo’ en vías de subdesarrollo social. Cuando un campesino asiático se suicida en la cabecera de una manifestación contra el imperialismo no pasa nada, pero el problema es bien diferente si el imperialismo nos pone en la mira de sus francotiradores políticos y el cadáver es el de nuestro padre o nuestro abuelo.

Cualquier marciano licenciado en ‘historia moderna interplanetaria’ alucinaría ante la evolución de los acontecimientos terrícolas: su crónica consistiría en un asombrado relato acerca de ‘cómo los indígenas del Hemisferio OTAN pudieron olvidar tan rápidamente’ y cómo tuvo que ser un anciano desesperado quien se refiriese a su presidente no electo (Papademos) como ‘Tsolakoglou’ –el primer presidente griego colaboracionista con la ocupación nazi. Es mucho más que simbólico: es la sangrienta realidad. En las calles del Estado español ya se puede oír, cada vez con más fuerza, el grito de ‘antes era Franco, ahora son los bancos’. Donde se escriba ‘bancos’ léase ‘sus dueños, sus directivos y los dueños o directivos de todas las grandes empresas’. Mientras tanto, los sicarios políticos de esos mafiosos buscan en cuatro contenedores quemados la excusa para criminalizar unos actos que son ridículamente insignificantes en comparación con los crímenes a gran escala que ellos mismos perpetran. 

Hablemos de crimen y terror, sí, hagámoslo. Leamos la maldita e inmaculada Constitución y revisemos, punto por punto, su cumplimiento. Leamos las estúpidas declaraciones de ‘derechos humanos’, discutamos sobre la función que se concede en las decisiones políticas a los llamados ‘derechos fundamentales’. ¿Sabemos sumar y restar? Pues sumemos las montañas de billetes que acumula el ‘gobierno realmente existente’ con sus negocios de guerra económica y economía bélica. Restémosle luego la calderilla que representan esos ‘derechos’ de cada una de nosotras, las personas. Comprobaremos que siguen sobrando montañas de dinero pudriéndose en los bolsillos de los más infames ladrones que jamás parió el capitalismo. 

Sabemos quiénes son esos ladrones y sabemos dónde están. Sabemos que ‘el rey está desnudo’, todas nos hemos dado cuenta. Ya sabemos que no existe libertad, ni seguridad, ni democracia. Ya sabemos que, hoy, eso que llaman ‘democracia’ es una forma de estado que dicta nuestro malvivir y precipita nuestra muerte, una infame banda armada que no duda en declararnos la guerra. 

Pero esta masa de inocentes dejará pronto de ser cómplice de sus propios verdugos. El rey está en pelotas, todos en su corte lo estáis. Los reyes del tráfico de dinero, del tráfico de armas, del tráfico de personas y del tráfico de mentiras, vais a pagar por vuestra culpa infinita. Los ‘cortesanos con vocación de servicio público’ que gobernáis sembrando el terror, por tantos méritos contraídos en el ejercicio de vuestras prostituidas funciones, estáis convirtiendo la venganza en sinónimo de la justicia, y no nos quedará otro remedio que aplicaros justicia con venganza o clamar venganza como única forma de justicia. 

Quedáis avisados. Todos los gases lacrimógenos del mundo no os salvarán. Todas las balas del mundo no os protegerán. Todos los perros uniformados no harán de vuestro crimen un ‘crimen sostenible’. Luego no pidáis clemencia, porque ni el propio Hitler podría haber soñado la pericia tecnocrática que vosotros habéis demostrado. ¿Quién os ha dado permiso para tratarnos como a ratas? ¿Quién os ha dado permiso para arrojarnos a comer de la basura y beber de los charcos? ¿Qué os ha hecho pensar que aceptaríamos eternamente este papel de esclavos idiotas y sumisos? 

Tarde o temprano recuperaremos el control de los medios de decisión política para dar una solución humana, justa y colectiva, a esta mierda imposible. Y si no nos dejáis otra opción, colgaremos a los traidores para honrar la memoria de tantas personas que, como Dimitris, nos recuerdan que nuestros iguales están entre nosotros, que quienes merecen poner nuestras vidas en riesgo están aquí, en la calle, no en esos palacios que deberían arder, en esos consejos de ministros que deberían desaparecer, en esas oficinas de lujo llenas de cómplices de genocidio ni en esos yates que deberían hundirse en el mar. 

Porque somos cientos de millones y venceremos, tarde o temprano. Venceremos y lo celebraremos, en una fiesta de alegría incontenible, perfectamente humana y espontáneamente organizada, sin necesidad de cordones policiales ni dispositivos de seguridad. Y al día siguiente nadie volverá a soñar pesadillas con vuestras corbatas, vuestros coches oficiales ni vuestras amenazas de muerte en rueda de prensa. 

Tarde o temprano. Lo sabéis muy bien, porque sois ladrones y asesinos, pero no sois estúpidos. 

Tarde o temprano. Quizá nosotras no lo veamos y vosotros tampoco. Pero lo verán nuestros hijos, o nuestros nietos, y lo sufrirán los vuestros.

http://www.portaloaca.com/articulos/opinion/5037-desde-el-suroeste-europeo-en-memoria-de-dimitris-christoulas.html

http://www.assi-assi.org/index.php?option=com_content&task=view&id=509&Itemid=1

Mitjans ciutadans i alternatius cobriran la vaga del 29m. El 29m tu ets el medi.

L’Agència29 va néixer l'any 2010 per explicar la vaga general del 29 de setembre d'aquell any, un any i mig després tornem a trobar-nos per seguir difonent les mobilitzacions al carrer.

Mitjans de comunicació independents, alternatius i horitzontals dels Països Catalans ens hem unit per crear aquest pol d’informació amb l’objectiu de visibilitzar totes les accions que succeeixin al llarg de la jornada de vaga.

La feina d’aquesta agència serà recollir la informació que es generi als piquets, a les empreses, a les diferents accions descentralitzades i a les mobilitzacions que s’organitzin contra la reforma laboral i les retallades dins la propera convocatòria de vaga general el 29 de març d'enguany.

És per això que hem creat aquest portal. A més, hem obert una direcció de correu info@agencia29.net i habilitat dos telèfons (674408031 / 674400307) per tal que ens pugueu informar de tot el que succeeixi durant les 24 hores de la vaga.

Els mitjans que participem a l’Agència29 som: Okupem les ones-La Tele, Llibertat.cat, Diari Catalunya, 15mbcn.tv, LaHaine, Setmanari de Comunicació Directa, Radio Bronka, Contrabanda FM, Diagonal, L'Accent, Kaosenlared.

Farem un seguiment conjunt de la jornada. A més de difondre a través de la web, teletips, notícies i fotografies de tot el que succeeixi les 24 hores del dia de vaga, les ràdios lliures emetran en directe per les ones totes les notícies que anirem recollint. Ho faran a través de les freqüències 91.4 i 104.5 de la FM a la ciutat de Barcelona, i a d'altres dials per concretar a ràdios lliures de diversos municipis. El telèfon de participació en directe serà el 933177366.

Necessitem la vostra participació per poder difondre informació veraç, de primera mà i segura sobre tot el que succeeixi al llarg de la jornada a les empreses i grans indústries, als centres educatius i sanitaris, als pobles i barris, a les cases i llars, a tot arreu on hi hagi protestes.

Sense la teva ajuda no aconseguirem arribar a tot arreu. Participa d’aquest projecte informatiu.

Elements pel debat de la militància social i sindical.

El 29 de Març estem cridats tots novament a una vaga general de un sol dia, convocada per CCOO i UGT.

Davant aquest dia volem llençar una sèrie d´ elements pel debat:

Per què serveix la vaga general.

La Vaga és la eina més potent dels treballadors en la seva acció sindical i política. És l’acció que més poder de pressió exerceix contra la patronal en el terreny econòmic al escanyar el fluix de ganàncies, però és al mateix temps un petit laboratori d’alternativa política, d’autodeterminació. A la vaga s’eliminen totes les màscares legals i socials i queden al descobert eles elements fonamentals de la societat de classes i antidemocràtica. A la vaga, els treballadors experimenten el poder popular mitjançant organismes polítics propis: el Comitè de Vaga i el piquet. El primer com a òrgan de gestió coordinació votat pel conjunt de treballadors, el segon com a òrgan d’autodefensa.

Dependrà de la correlació de forces, de la cultura militant acumulada , de la inserció de treballadors revolucionaris a las lluites, en el que la profunditat d’aquests elements podran ser portats més enllà del seu simbolisme.

Dèiem que la vaga té com a finalitat escanyar el fluix de guanys. Sabem que en els darrers anys no son moltes les vagues d’empresa i sectorials, ni molt menys les vagues generals, que compleixen aquesta llei. Un anàlisi inadequat de la organització productiva, de la modalitat de vaga, de les accions complementàries, de la seva durada, han acabat convertint la vaga en algo simbòlic, comparable a una roda de premsa o repartir octavetes al mercat. Totes elles son accions necessàries , també convertir la vaga en una demostració simbòlica d’unitat i oposició, però és un error quedar-se només en això.

Lo que realment temeix el Bloc en el Poder es l´ estrangulació econòmica. Tots ho hem pogut comprovar amb el famós World Mobile Confress. Com un determinat sector laboral unit al moviment popular pot posar potes amunt la classe dirigent, colpejant en un centre neuràlgic de l’economia. I de com aquest cop, o aquesta possibilitat de cop, aixeca les màscares i col·loca sobre la taula qüestions ideològiques i polítiques fonamentals.

Una disputa de poder i de discurs que ha guanyat sobradament la burgesia local. Ho hem sabut,el moviment sindical i popular, reaccionar davant dels imprevistos ni col·locar en la opinió pública una contraofensiva discursiva.

En què fallem.

La divisió sectària i ultraideològica dels denominats “moviments socials” ( que no ho son pas, sinó capelles partidàries-anarquistes, marxistes, independentistes, en el sentit que no agrupen a sectors socials ni tan sols en lo més mínim: Treballadors, dones, veïns, en un sentit, ample, social) impedeix l’anàlisi concret de la situació i la possibilitat de girar el vaixell davant les maniobres de l’enemic o els imprevistos.

La nul·la inserció en la màquina econòmica. La nul·la inserció dels denominats “activistes” al entramat productiu queda al descobert clarament. La fe en el col·lectiu de treballadors de TMB demostra per una part una mistificació allunyada de la realitat i per l’altra justament la importància de la inserció sindical dels sectors més avanets.

Pocs membres de la militància social tenen la capacitat aglutinadora en els seus llocs de treball i sectors, escudant-se en la “precarietat” dels seus treballs. Encara que se sap, almenys de manera intuïtiva, que per asfixiar a l’enemic i disposar de les bases materials per la construcció duna alternativa sociopolítica i econòmica al capitalisme necessitem als treballadors organitzats , amb influència revolucionària, amb lideratge revolucionari.

Davant la Vaga General del 29-M i les que vindran.

La vaga general del 29-M està plantejada per negociar i llimar la Reforma Laboral.

Un dia de vaga, amb tot el peix venut, no serveix de res. És assumible també per l’entramat econòmic. Tindria sentit com a punt de sortida cap a una dinàmica de tensió in crescendo., però el moviment popular i sindical radical està autoincapacitat per això.

Aquest dia, almenys a Barcelona, alguns aprofitaran per desfogar-se i que els mitjans aconsegueixin la portada de la barricada i les columnes de fum. Repetim, el teatre ja marcat.

El mitjà es converteix en la finalitat. Manifestacions a les zones centrals de la ciutat, sense piquets de barri o molt testimonials,amb les ciutats perifèriques abandonades. Tot això acaba amb de foc i carreres. I fins la propera.

Però cap de les finalitats de la Vaga General s’hauran complert en lo més mínim i els sectors més avançats ni ens haurem acostat a complir el nostre rol en aquesta jornada.

- No s’haurà estrangulat la economia. Concentrats en el centre, els accessos i vies de comunicació estaran oberts a les 11:00 , si no abans, amb tota normalitat podent fluir la mercaderia sense problemes. Mentrestant, les ciutats dormitori romandran en calma i només patiran molèsties Zara i companyia , que disposen de assegurances per l’ocasió. A les classes dominants els interessa col·laborar en la mística de la violència postmanifestació en el centre, es nodreixen d´això , alimenta el seu discurs i ens manté concentrats en el mateix lloc, el mateix ritual, en els mateixos debats bons-dolents, quan la qüestió no és el com sinó el què i per què.

- No haurem assentat les bases per una acumulació de forces. Ni als polígons, ni als barris, ni entre els sectors de treballadors organitzats i conscienciats. Cadascun a las seva capella, sense capacitat unitària, ni tan sols de coordinació, amb agendes pròpies (fins i tot sense agenda, encallats en la mera consigna!) que no son capaços de deslligar-se de la marcada pel Bloc en el Poder i CCOO i UGT.

El futur està a les nostres mans.

Desmitificar la vaga general és un pas important que es necessari que donem per plantejar el fonament de la vaga. Activar iniciatives i un pla de lluita encaminat a estrangular l’economia, una economia que no està al nostre servei, deu ser l’eix central de les jornades de lluita. El moviment piqueter argentí , sense connexió amb els sindicats del transport va trobar la solució: tallarutes, sense descans. La força de l’aposta per fer esclatar el World Mobile Congress estava justament allà: el WMC no és més que una autopista enorme de mercaderia i economia que anava a ser bloquejada.

Es precís aprofitar la jornada de Vaga General per activar sectors laborals que veuen a l’ambient que la resistència és possible, que la vaga no forma part del passat, que es possible usar-la per començar a recuperar terreny. Els llibertaris hem d’estar al tant per activar-la allà on tinguem influència plantejant com taules reivindicatives qüestions fonamentals i assumibles socialment en el moment actual, tenint com a objectiu estratègic l´estabil.litat als llocs de treball i la creació de borses de treball sota el control popular.

Organitzar-se i coordinar-se. Els llibertaris hem de superar l’estat d’infantilisme actual.

Necessitem eines organitzatives i propostes socioeconòmiqes que ens permetin disposar d’una agenda pròpia., sense haver d’anar a remolc de ningú (o en constant oposició a ells) Per això cal aglutinar-nos no en torn a una denominació que diu tantes coses que no diu res (“anarquista”) sinó en torn a una organització, una estratègia i un programa. Hem de demostrar que son una tendència madura, per totes les edats sectors, amb un pla de lluita en lo immediat i un projecte de país. Que sap llegir el moment i fuig de la estètica militant, de la espectacularitat buida i nihilista.

El poble de Grècia ens ensenya una lliçó de combativitat, però també de com un anarquisme estètic i merament juvenil es totalment estèril per aconseguir canvis de fons si no es converteix en una tendència capaç d’aglutinar sensibilitats diferents, amb perspectiva estratègica, que tingui la flexibilitat y la lucidesa necessàries per implementar diferents tàctiques, i que fugi del poder, sinó que el construeixi en fàbriques, oficines, barris, laboratoris, transports, salut, llocs d’estudi, en el medi rural, als mitjans de comunicació...i li disputi aquest poder a les classes dominants.

La Unitat Popular és una necessitat urgent. Per poder tirar endavant un pla de lluita amb capacitat de victòria, per viabilitzar una alternativa de país antagònica al caos capitalista i als deliris autoritaris i fer valer el poder dels treballadors i classes populars, necessitem aglutinar esforços dispersos i confluir amb altres sectors i tendències militants que aspiren al canvi social per majors llibertats i avançar en la socialització del poder polític i econòmic.

Tornant al símil piqueter, ens necessitem a tots units per plantar-nos i que no passi ningú. Els anarquistes i sindicalistes no hem de tenir por de la unitat popular, a la construcció d’un poder popular fort amb iniciativa pròpia. Hem de treballar per construir un teixit social fort amb capacitat de resposta i propostes comunitàries, i hem d’actuar dintre d’aquest ampli nucli de treballadors, estudiants, joves, pensionistes, ecologistes i dones, en torn a les seves necessitats, interessos i propostes reivindicatives, difonent les nostres propostes dintre del treball en comú.

No hem de ser element dissolvent sinó aglutinador. Aquesta va ser la gran lliçó dels anarquistes catalans del passat , que van saber aixecar amb paciència, embrutant-se al fang, contrastant les seves propostes amb les de la resta en la realitat i no en la teoria., contant amb el del costat, un moviment sindical i popular sòlid, ampli i amb capacitat transformadora. Un poble fort, digne i sobirà que va poder assaltar els cels.

Amb organització, treball i humilitat, a construir un poble fort, digne i sobirà.

Col·lectiu Pieles Rojas

Barcelona."

Carta sobre lo que está pasando en Grecia y no sale en los medios

Los medios de comunicación internacionales han hablado de la noche del domingo pasado en Grecia. Han hablado de fuego, de caos, de violencia…

Hablan de las 100.000 personas congregadas en Syntagma, pero no de las 200.000 que realmente había ni de las 300.000 que no pudieron llegar a la plaza porque las calles y el metro estaban bloqueadas por la policía.

No han hablado de cómo la policía provocó el inicio de los disturbios a las 17:00 arrojando gases lacrimógenos, indiscriminadamente por toda la plaza Syntagma, dispersando a los manifestantes por todo el centro de Atenas, para que no molestaran frente al parlamento.

Los medios han hablado de destrucción indiscrimanada, han hecho correr el rumor de que la biblioteca nacional de Atenas ardía en llamas. Falso.

Han ardido bancos, cafeterías y tiendas, franquicias de las industrias multimillionarias que han llevado a Grecia a esta situación, los medios hablan de jóvenes antisistema, pero no hablan de mujeres y hombres ancianos con sus máscaras anti-gas mostrando su apoyo durante horas golpeando rítmicamente las verjas de los bancos y multinacionales con manos y pies, silbando y gritando en apoyo a las primeras líneas que resistían los envites de los antidisturbios en calles llenas de lacrimógenos y fuegos, aplaudiendo al ver las llamas en Alpha Bank y Eurobank.

Hablan de que la violencia no arreglará la situación en Grecia, pero no hablan de la asamblea inter-barrios que se celebró la pasada semana en la Universidad de Pantios, no hablan de que la ocupación de la Universidad de Nomiki tenía como objetivo ser un lugar de intercambio y debate entre los distintos movimientos griegos, no hablan sobre los comedores libres y mercados de trueque que se realizan semanalmente en los barrios.

Lo que no dirán los medios, es que tras la última expropiación masiva en un supermercado, y la distribución de los alimentos en un barrio obrero de Salónica, las viejas decían que no habían llegado a tiempo, que volviéramos a entrar, y aunque por el momento ellas no entren, saben donde está su gente.

Lo que no dirán es que mientras caminábamos por un barrio obrero, en una pequeña manifestación lejos del centro, la gente asomaba a los balcones alzando el puño, y la manifestación multiplicó su afluencia, la gente bajaba de sus casas, se sumaba, las viejas asomadas aplaudían, los viejos… Joder, los viejos cantaban himnos, no entendía ni papa pero no os imagináis, nos os hacéis idea, y eso no lo dirán los medios, pero ya lo decimos nosotrxs.

Aquí, en Atenas, saben que no están sólos, que toda Europa sigue el mismo camino, lo que no saben es que estamos haciendo el resto de Europa… si estamos haciendo algo el resto de Europa.

No estamos viendo sólo el presente de Grecia, estamos viendo nuestro futuro.

Gentes de aquí contra-informando desde Atenas

http://madrilonia.org/2012/02/carta-sobre-lo-que-esta-pasando-en-grecia-y-no-sale-en-los-medios/

“Lluny de fer baixar Collserola a la ciutat, faran que succeeixi a l’inrevés”

Marçal Solé, Barcelona

Juli Fontoba, membre del Col·lectiu Agudells-Ecologistes en Acció Catalunya. La serra de Collserola viu permanentment assetjada pel creixement urbanístic. Fa mesos que l’Ajuntament de Barcelona va obrir un concurs per construir-hi “16 portes” L’objectiu declarat és millorar-hi l’accés i integrar millor la natura amb la ciutat. Però des del moviment veïnal i l’ecologisme s’alerta de l’opacitat del projecte, els interessos econòmics que s’hi amaguen i la falta de participació veïnal. Des de L’ACCENT hem entrevistat en Juli Fontoba, que fa anys que lluita en defensa de Collserola i és membre del Col·lectiu Agudells. Els seus plantejaments són un contrapunt a la visió institucional, i aporten elements per a una anàlisi diferent de la relació entre ecologia i urbanisme.

 Com et vas assabentar del projecte de les “16 portes”?

Ho vam fer a través de la premsa. Sóc vicepresident del consell de barri de Sant Genís, al districte d’Horta-Guinardó, i que no ens avisessin ni tinguéssim cap informació prèvia del concurs organitzat és molt greu. No compten amb l’opinió de la ciutadania, és evident. El projecte no té una visió global del vessant barceloní de Collserola i cada porta s’aborda de maneres diferents, a partir de grups suposadament multidisciplinaris, en els quals no se sap quants biòlegs en formen part. Tampoc sabem qui seran els jutges ni quins criteris faran servir en la selecció dels projectes guanyadors. El que sí sabem és que els arquitectes que hi participen dibuixaran zones urbanitzables que podrien afectar la serra, i que lluny de fer baixar Collserola a la ciutat, faran que succeeixi a l’inrevés. Quan els porcs senglars baixen al barris propers és un escàndol i els diaris en van plens! Quan els jardiners arranquen les llavors que provenen de Collserola i s’agafen als parterres és perquè les consideren males herbes! Però això és realment que la natura baixi a la ciutat, i l’Ajuntament la fa fora.

Quina creus que és la intencionalitat d’aquest macroprojecte?

La impressió que tenim és que podria ser una cortina de fum, una excusa per edificar, construir-hi equipaments i urbanitzar Collserola. Hi ha molta ambigüitat perquè els arquitectes utilitzen un llenguatge tècnic i abstracte. Pot ser que hi hagi zones on no hi facin res, i en d’altres sí. Les portes com a tal es podrien haver fet a partir del Consorci del Parc Natural de Collserola, però ho estan fent a correcuita per evitar que el Pla Especial de Protecció del Parc no els barri el pas. Aquest pla deriva de la declaració de Collserola com a Parc Natural, i preveu uns criteris mediambientals més estrictes que els actuals. Però encara no està redactat, i l’Ajuntament vol aprofitar aquesta situació.

Quin balanç faries de la gestió del Parc feta pel Consorc

El Consorci està supeditat a l’Ajuntament de Barcelona, que és el més gran i qui en bona part el nodreix econòmicament. També hi ha la Diputació, que participa de la direcció conjuntament amb la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana. La Generalitat també està a punt d’entrar-hi. Collserola té molts problemes perquè està rodejada de ciutat pertot arreu i la pressió urbanística és molt forta. Hi ha biòlegs, per exemple, que han fet una feina molt curosa, però la direcció que hi mana la col·loca qui la col•loca i fa el que s’espera d’ella.

Amb les “16 portes”, l’Ajuntament vol promoure Collserola com a espai de lleure. Què en penses?

Hi ha zones que es podrien considerar espais de lleure, però el problema és el model que es vol imposar. El fet que es vulgui obrir un gran aparcament a cada una de les portes és molt definitori. Es vol un espai de lleure per a una societat sense consciència col•lectiva del transport públic, del que són els aparcaments dissuasoris com el de Sant Genís, que és molt gran i no es fa servir, etc. Perquè, aquest és un altre tema: la majoria dels nous aparcaments que es construeixen estan ubicats en zones verdes. Irònicament, quan mires el plànol, tot és verd, però quan hi vas, en realitat, tot és ciment.

Quines intervencions són necessàries a Collserola?

Seria important recuperar els camins transversals, que són històrics i fan el seguit de la serra. S’haurien de recuperar les masies o el Palau del Parc del Laberint, que és a tocar d’una de les portes planificades i no es preveu rehabilitar. El Parc del Laberint podria ser un centre d’interpretació de Collserola, perquè es troba en un camí medieval que travessa la collada. El lema del parc és que l’art i la natura engendren la bellesa, i per aquí hauríem d’anar. És a dir, dissenyar un nou tracte de la ciutat amb la natura que no sigui de consum desenfrenat. La gent ha de saber que de la natura es poden aprendre moltíssimes coses, i això és el que hem de potenciar. Cal senyalitzar bé el Parc, indicar correctament amb cartells informatius la fauna i la flora per crear un consciència del patrimoni natural que tenim. El que entenem com a coixí, les zones limítrofes, no poden ser de ciment, sinó zones amables amb horts urbans, jardins, etc.

Com podem respondre a les agressions?El Col·lectiu Agudells participem a l’assemblea d’indignats de Sant Genís, que ha assumit aquest tema i la defensa de l’hospital de la Vall d’Hebron com a prioritaris. Estem connectats amb la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola, amb Can Masdeu i Can Pasqual, amb gent de Cerdanyola, etc. Ens agradaria treballar amb les associacions de veïns i veïnes de Sant Genís, Montbau i Horta per fer sentir les nostres veus.

http://laccent.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=1943:lluny-de-fer-baixar-collserola-a-la-ciutat-faran-que-succeeixi-a-linreves&cati

Manifestació a Barcelona el 28 de gener convocada pel FSCat: "No a la dictadura financera. Aturem les retallades!"

Crida a la manifestació #28G

"No a la dictadura financera. Aturem les retallades!"

Dissabte 28 de gener a les 17h. a Plaça Catalunya / Ronda Sant Pere (Barcelona)

Precedida per una Assemblea de les organitzacions del FSCat sobre el procés del Fòrum Social Català 2012 a les 11h a ÀgoraCatalunya a Plaça Catalunya 9, 4t 2a. (cantonada Rambla Catalunya)

Ens trobem en un moment de greu crisi del sistema, conseqüència de la cobdícia de banquers i grans empresaris i del malbaratament dels recursos públics -salvant bancs i fent obres faraòniques…- que ha mostrat la cara més ferotge del capitalisme neoliberal i de la globalització. La crisi econòmica ha mostrat l’estat del benestar precari en el que vivim, una manca de llibertats democràtiques i una societat fortament desigual que va camí de la fractura social.

Mentre que a Davos, al Forum Economic Mundial, els més rics es reuneixen per consolidar el neo-liberalisme, a Catalunya més de 742.000 persones estan a l’atur, 1 de cada 5 catalanes està empobrida. Però tot i això, els béns de luxe que només es poden permetre uns pocs baten records de vendes. Els hospitals tanquen plantes senceres i serveis d’urgències, els Centres d’Atenció Primària redueixen els horaris, l’educació pública cau en el més absolut oblit, s’executa pràcticament un desnonament cada hora, s’expulsa dels serveis socials els més pobres i així i tot, els grans consorcis empresarials augmenten els beneficis mentre es dediquen a reduir les plantilles.

Per això, és urgent i necessari que la ciutadania prenguem el carrer per fer sentir la nostra veu i la de les persones més desafavorides. És més urgent que mai que canviem el rumb de les polítiques neoliberals que només beneficien als més rics, al l’1% de la població mundial que acumula prou riquesa per exercir un enorme poder sobre els països i els pobles.

Per això, des del Fòrum Social Català, espai de trobada obert, divers, plural, no confessional, no governamental i no partidari, que aplega més de 300 organitzacions, cridem tota la ciutadania a fer sentir la seva veu el proper dia 28 de gener a les cinc de la tarda a una manifestació sense banderes ni sigles, que sortirà de Plaça Catalunya / Ronda Sant Pere. Confluirem en el recorregut de la manifestació amb la Plataforma Prou Retallades que anunciarà el seu lloc de concentració.

Perquè tenim dret a decidir el nostre futur. Perquè si convertim les propostes en projectes, si ens unim i alcem la nostra veu, el canvi serà possible.

Passem de la indignació a l’acció! No a la dictadura financera! Aturem les retallades!

Una altra política és possible! Una altra economia és necessària!

Fem possibles una altra Catalunya i un altre món!

www.forumsocialcatala.cat

info@forumsocialcatala.cat

Facebook 

https://www.facebook.com/pages/F%C3%B2rum-Social-Catal%C3%A0/256905977117

Twitter: @FSCat2012 #FSCat #FSCat2012

Fòrum Social Català 2012